Les cases

En el creixement demogràfic hi van jugar un paper decisiu els avenços mèdics i l’increment de la higiene, que feren baixar la mortalitat infantil i controlaren en part les epidèmies.
Convé destacar la progressiva generalització del subministrament d’aigua potable a les ciutats, la creació de xarxes de clavegueres o la divulgació de l’ús dels productes de neteja personal, com el mateix sabó.
A partir de finals del s. XIX, les administracions municipals traslladaren els cementiris als afores de la ciutat, i s’afanyaren a construir xarxes de subministrament d’aigua potable i d’evacuació d’aigües residuals.

L’alimentació

La majoria de la població subsistia al llindar de la desnutrició i noves epidèmies, com la tuberculosi, es propagaren afavorides per la fam  i les pèssimes condicions laborals.

El treball a pagès

Durant la primera guerra mundial i fins la guerra civil, mentre el percentatge de la població activa augmentava successivament en les activitats secundàries i terciàries, la dedicació als treballs de la mar i de l’agricultura disminuí molt. A la postguerra, es constata una progressiva disminució i un empetitiment de les fàbriques de taps.

Les guerres revaloraren els productes del camp (el conreu de cereals i llegums) en detriment dels boscos i, per tant, de l’àrea de l’alzina surera. A més a més, durant aquest període de guerres es talà molta superfície de surera per a fer-hi carbó vegetal, molt més ben pagat aleshores.

El treball a mar

A les platges hi eren presents els llaguts de pescadors, tot i  que només en l’època dels sardinals es podien guanyar mitjanament bé la vida, a través de la pesca de la sardina i de l’anxova. Entre 1930 i 1950, com l’agricultura,  va anar perdent  importància.
La tradicional activitat de drassanes començà anar de baixa a partir de 1870, en disminuir el comerç de cabotatge substituït pels nous mitjans de transport i pel trasllat de les drassanes el 1893-94 a la platja de Calasanç per un acord municipal, decisió contra la qual els pescadors protestaren. Amb la disminució de l’activitat a les drassanes, anaren desapareixent tots aquells treballs que en depenien: teixidors de veles, corders, ferrers, calafats, etc.

El treball a la fàbrica

La indústria surotapera- majoritària a la comarca- passà per una època de gran expansió a finals del s. XIX, mentre que a partir de llavors i fins el 1958, seguirà uns cicles de permanents crisis i petites recuperacions.
Les condicions laborals i de vida dels treballadors i treballadores eren força precàries: llargues jornades de treball, sous baixos, treball de dones i infants, inexistència d’ajuts per malaltia o invalidesa, o jubilacions.

La depressió econòmica posterior a la primera guerra mundial, fou un dels períodes més durs, per a una  població que vivia exclusivament d’una sola indústria i del seu comerç amb l’estranger. Podem dir que mentre uns pocs s’enriquien amb l’especulació d’aliments, a la majoria de la població li era molt difícil d’adquirir-los en disparar-se’n els preus exageradament. Es creà un menjador per a pobres i les institucions oferien treball comunitari per ocupar els treballadors a l’atur.

La formació del metge

La formació del metge es veié influenciada en gran mesura pels corrents higienistes de finals del s. XIX, i per les embranzides reformadores durant la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) i la Segona República (1931-1936).

Convivència amb remeis populars

Els metges convivien amb els remeis que la població anava usant, i amb les consultes que continuaven fent a aquells guaridors a qui tenien confiança. Aquest patrimoni es troba actualment en poder de les persones grans i constitueix un tresor de saviesa en perill de desaparició.
Vi de saüc (recepta de Joaquima Torrent, Llagostera)

Nous medicaments i vacunes

A finals del segle XIX, al costat de rastres de feudalisme i esclavisme, es produïen al món avenços científics extraordinaris, que marcarien el futur cap a camins de benestar aleshores insospitables.
Múltiples tipologies de progressos, alguns de naturalesa plenament contradictòria, com l’invent de la dinamita enfront de l’aspirina.

La multiespecialització del metge

El metge era un professional amb uns coneixements que, com a metge general, no excloïen la preparació en especialitats com ara l’obstetrícia, la cirurgia o, fins i tot, l’anestesiologia o l’epidemiologia.

Ginecologia

El moment del part era el més decisiu, donat que podia haver-hi complicacions. S’afanyava a avisar a la llevadora i a vegades, la partera encara no estava a punt i la llevadora s’hi quedava a dormir si es vivia en un mas allunyat.

Amb el perol de la llet, s’escalfava sovint l’aigua que es necessitava per al part.
Un cop avisada la llevadora, les altres dones de la família es preocupaven de la robeta del nen, inclosa la bandola, de les tovalloles i de fer bullir l’aigua per tal de netejar la futura mare i el nadó.
Era costum que la llevadora, vestida solemnement, acompanyés al nadó a la pica baptismal, mentre la mare es quedava a casa complint la quarantena.

Urologia

Amb la fundació de l’Associació Espanyola d’Urologia i la celebració del primer Congrés Nacional, ambdós el 1911, la especialitat en urologia arribarà a la seva majoria d’edat.
La institucionalització d’aquesta branca quirúrgica a les universitats més importants comença a partir de la primera dècada del s.XX.
Per a la completa constitució de la especialitat, resultarà fonamental la creació, a finals del segle XIX i primer terç del s.XX, de Serveis d’ Urologia a quasi tots els més importants centres hospitalaris del país.

Otorinolaringologia

La Diftèria era una de les principals causes de mortalitat infantil des de no fa tants anys.
Aquesta malaltia contagiosa matava al nen unes vegades, formant unes membranes que l’afogaven i en altres casos produint un verí que els hi paralitzava el cor. Quan menys edat tenia el malalt més greu era la malaltia.
Es pot dir que la immensa majoria de les defuncions causades per la Diftèria eren nens menors de 5 anys.
En els casos en que el pacient era un nen amb Diftèria hi havia dues solucions: una era la intubació de la laringe amb unes cànules especialment dissenyades, la introducció de les quals no era gens fàcil sense la necessària pràctica i la serenitat per poder-ho fer amb un mínim de temps i amb l’infant resistint-s’hi. L’altra era la pràctica de la traqueotomia o obertura de la tràquea a la part anterior del coll.

Anestesiologia

Louis Ombredanne (1871-1956), cirurgià nascut a París, que va introduir el seu inhalador éter-aire el 1908.
L’aparell s’utilitzà per vaporitzar èter, sol o barrejat amb cloroform o alcohol. S’hi podia afegir oxigen a la barreja gasosa, ja que contava amb una peça en “T”. Té una bossa reserva, feta de vagina d’animal.
Per la seva senzillesa i baix cost, va aconseguí gran popularitat.
Encara que manual, és quelcom pesat (casi 4 kg, buit). L’ “anestesiòleg” havia de suportar el seu pes durant tota la cirurgia sense cap suport, per no ferir la cara del pacient al col·locar-li la mascareta metàl·lica.

Mitjançant la bossa de reinhalació, el metge podia observar els moviments respiratoris del pacient, i d’alguna manera, aprofitar part de l’anestèsic exhalat, encara que no podia assistir la ventilació.
Té també un mecanisme regulador per obrir o tancar el flux del anestèsic, des de la seva esfera-recipient, que conté en el seu interior un material esponjós on es diposita l’anestèsic líquid, i evitar que es vessi amb el moviment. Té també un suport per col·locar-lo mentrestant no s’utilitzi i un estoig de fusta per emmagatzemar-ho o transportar-ho.

Traumatologia

Transfusions

La transfusió de sang ha estat un mètode curatiu que s’ha utilitzat des de fa molt temps. Després de conèixer les proteïnes de la sang i els diferents grups sanguinis, el 1940 es descobreix el marcador sanguini Rh i es poden preveure les incompatibilitats sanguínies.

Testimoni del practicant Aquilino Pardo, de transfusió de sang realitzada per enfortir els nadons acabats de néixer:

“Un dia de neu, la nevada més gran que s’ha vist a Sant Feliu, anàvem amb el Dr. Casals a treure sang a la mare. Era allà dalt a Pedralta.La seva filla necessitava una transfusió. La gent quan ens va veure a la carretera, amb un metre de neu! Vaig arribar fins a prop de Pedralta, i vaig treure sang de la mare per donar-la a la filla, i tota la vida que se n’han enrecordat! La nena va néixer en temps dolent, i per alimentar-la li posaven sang de la mare.”

Cirurgia

Odontologia

Laboratori i Farmàcia

Durant aquests anys, el metge tenia una estreta relació amb el farmacèutic. Fins el 1930 només hi havia 30 o 40 medicaments sintètics. Per això, els farmacèutics havien de preparar les seves pròpies medecines amb matèries primeres, com extractes de plantes. Els ingredients es molien i es premsaven per a fer pastilles o bé es dissolien en líquid per aconseguir ungüents. A les farmàcies es practicaven les fórmules farmacèutiques tradicionals, aquelles que prescrivien els metges en receptes i llavors es materialitzaven al  laboratori, que solia ser a la part posterior de l’establiment, ple de madrasos, tubs d’assaig i morters. Tot es feia a mà, convenientment esterilitzat.
La col·laboració entre els farmacèutics Ruscalleda- Sixt Ruscalleda, que obrí farmàcia a Sant Feliu el 1890, i el seu fill Narcís- amb el Dr. Martí Casals va permetre, a base d’un bon nombre de fórmules magistrals i un laboratori molt complet d’anàlisis, de fer innecessari en molts cops el trasllat de pacients a Girona o Barcelona.

El descobriment del microscopi va permetre tenir a disposició dels científics un nou instrument per a l’observació biològica, la qual cosa va permetre aprofundir en el coneixement de l’estructura orgànica microscòpica.

Pneumologia

En aquells anys una de les malalties de pulmó que feia més estralls era la tuberculosis.
Tots els tisiòlegs reconeixen els avantatges dels climes d’altura en l’evolució i desenvolupament de la tuberculosi, i la creixent purificació de l’aire a mesura que ens anem elevant i per tant, la conveniència de practicar allà un tractament llarg de repòs i exercici a l’aire lliure.
Entre els anys 1949 i 1950, el Dr. Martí Casals va convenir amb uns masovers de Bell-lloc (Can Riera) de llogar a famílies amb pacients tuberculosos habitacions amb dret a cuina, per passar tres o quatre mesos. Els feia reposar després de dinar, en una cadira extensible triada pel mateix metge. El llavors rector de Romanyà, Mn. Gumersind Vilagran, també tenia gent allotjada. Fins i tot gent de la capital barcelonina vinculada a Sant Feliu, també feren estades a Bell-lloc.
El 1944 apareix l’estreptomicina, medicament utilitzat per al tractament de la tant temible i “romàntica” tuberculosis.

L’assistència sanitària a la Vall d’Aro: Hospital, Creu Roja,…

L’Hospital de Sant Feliu havien anat subsistint gràcies als ingressos per llegats, almoines, rendes de béns immobles,… però amb la desamortització de 1855, i la pèrdua de béns immobles, van passar a dependre de les hisendes locals, en constant situació de penúria.

La sanitat marítima 

El metge titular del port havia de controlar sanitàriament les embarcacions que entraven.
Durant el s. XVIII s’alçà un edifici senzill que serví de llatzeret, lloc de quarantena per als mariners.  El 1884 s’acordà habilitar-lo com a hospital per a colèrics. S’enderrocà el 1931, tot i que hi resten els basaments, les quals es conserven al promontori del Fortim- on a les seves dependències es passava la quarantena. Un cop clausurat, el metge del port- com ho feia el Dr. Prim entre els anys 1915-1920, derivava els vaixells cap a Barcelona.
El 1866 es constituí la delegació local de la Sociedad Espanyola de Salvamento de náufragos que, el 1889, aixecà l’edifici del Salvament i féu construir el bot Miquel Boera (1898).